Tabula Votiva
Ramon Bosch, mirar data

Voler comparar les creacions de Carme Aliaga amb els mapes, amb els mapes antics, amb els medievals, amb els portolaris, no sé si és un encert o un element de distracció. Es evident que l’artista fa servir característiques d’aquests mapes per elaborar les seves obres, però també és evident que el resultat final és tota una altra cosa que un mapa. Les cartes de navegar i els mapes presenten una superfície pulcra i llisa, brillant, han de ser capaços de ser llegits a primer cop d’ull. Els seus elements, quan apareixen en els quadres de la Carme Aliaga semblen agredits pel temps, com si el seu pas els hagués esmussat. Hi apareixen, abandonades, les roses dels vents. Els travessen vaixells sense veles, incapaços de navegar, i, tanmateix, fendint, inquietants, la pintura. Hi són presents, com surant en la boira, algunes paraules que també són pròpies d’aquells mapes, l’orient, el septentrió... però són mapes que no porten enlloc! Crec que cal donar una altra interpretació als elements dels cartolaris que apareixen en aquestes obres de Carme Aliaga. Són, al meu parer, les fustes votives de què parlen Horaci o Ausiàs March, “els fusts e els draps mullats” que es deixen al temple després d’un naufragi com a testimoni i agraïment per la supervivència. Però són també una porta d’entrada, l’element que deslliga els records -una de les exposicions més importants de Carme Aliaga es deia, precisament, “anamnesi”- uns records que tenyeixen els colors que usa l’artista, que els donen un altre sentit...

Es difícil escriure sobre allò que agrada, analitzar el perquè d’aquesta atracció. Per què una pintura ens captiva i una altra ens deixa indiferents? Té a veure, segurament, amb l’emoció, i la commoció, que ens suscita, però no crec que això sigui la raó suficient. Fa anys que segueixo l’evolució de Carme Aliaga, el seu pas cap a missatges més precisos, més essencials. Admiro la seva capacitat per convertir els quadres en una peça única i, a la vegada, en un element clau per donar sentit al conjunt. Una característica que es fa ben present en aquesta exposició. El visitant anirà passant del tot a la part i de la part al tot fins adonar-se que Carme Aliaga ha creat un univers propi, d’una força i d’una coherència extraordinàries. I és precisament aquest entramat teixit amb paciència entre quadre i quadre el que reclamarà més l’atenció del visitant i el que li proporcionarà la clau d’accés a un univers particular, riquíssim i d’una estranya serenitat, com les simfonies del Mozart més jove o com la florida els cirerers a la primavera. I aquí m’aturo, conscient que res del que pugui dir servirà ja al visitant en aquest viatge que ha de fer tot sol entre els quadres d’aquesta exposició.